Dofí Comú de Musell Curt – Delphinus delphis

Foto Giovanni Bearzi de la página web de IUCN

Aquesta és una espècie molt gregària que forma grups generalment d’uns 30 individus, però que poden arribar a ser de centenars i de vegades fins i tot milers d’individus. És un dofí ràpid i àgil. És pot submergir fins als 300 m de profunditat i romandre sense respirar entre 8 i 10 minuts, encara que habitualment roman sota l’aigua entre 10 segons i 2 minuts.

Es una espècie costanera present als oceans Atlàntic i Pacífic. Generalment habita la part inferior de la plataforma continental i el talús superior, tot i que al Pacífic oriental també es troba en ambients oceànics. S’alimenta de peixos que viuen en moles i és capturat amb freqüència en xarxes d’arrossegament, xarxes de deriva i altres tipus d’arts de pesca. Si bé era una espècie molt abundant a la Mediterrània, actualment es considera que és una espècie rara al litoral català. Les causes del seu declivi no estan clares. Per una banda, la sobrepesca podria haver fet minvar l’abundància de les seves preses. Per una altra, el canvi climàtic també el podria afectar, doncs a l’Atlàntic sembla preferir zones amb una temperatura mitjana de la superfície del mar de 13,5ºC.

Dofí llistat – Stenella coeruleoalba

Aquesta espècie és, amb diferència, el cetaci més freqüent del Mediterrani. El trobem més enllà de la plataforma, generalment al talús continental però també a mar obert. En aquest sentit, hi ha dues regions importants per al dofí llistat a la Mediterrània, la zona Ligur-Provençal i el mar d’Alborán. L’alta productivitat en les dues àrees afavoreix la presència de petits peixos i cefalòpodes, que són la presa principal del dofí llistat. L’edat màxima documentada per al dofí llistat és de 57 anys. A la Mediterrània s’ha vist que forma habitualment grups de menys de 20 individus. És una espècie molt activa tant dins com fora de l’aigua i els salts són freqüents en el seu comportament. A la Mediterrània és freqüent veure’ls nedant a prop de les embarcacions. Les seves immersions poden arribar a durar entre 5 i 10 minuts. S’alimenta de calamars i de petits peixos pelàgics, principalment espècies mesopelàgiques que migren a la superfície durant la nit. Es desconeix quina és la tendència de la població a escala global, però l’abundància d’aquesta espècie a nivell global fa que la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) hagi classificat a l’espècie sota l’estatus de preocupació menor. A la Mediterrània, l’espècie ha patit dues epizoòties de morbillivirus associades a elevats nivells de contaminants. Tanmateix, aquests nivells estan disminuint i la contaminació segurament ja no representa una amenaça per a l’espècie. Es el dofí que es captura accidentalment amb més freqüència pels pescadors a Catalunya.

Dofí mular – Tursiops truncatus

El dofí mular el trobem distribuït per tot el món tan en aigües costaneres com a mar obert, incloent ports, badies, golfs i estuaris d’aigües temperades i tropicals. Al Mediterrani, al contrari del que passa a l’Atlàntic, es troba bàsicament a la plataforma continental. És un dels mamífers marins més estudiats i coneguts. És una espècie molt intel·ligent i clarament social que sovint viatja en grups de mida variable. La majoria de les poblacions no migren, la qual cosa genera una forta estructura poblacional i fa que, en desaparèixer l’espècie d’una zona, la recolonització sigui lenta.

Els dofins mulars s’alimenten principalment de peixos bentònics i calamars petits, però també aprofiten espècies pelàgiques com la sardina. Es submergeixen durant 4-7 minuts quan s’alimenten. Si bé a nivell global l’espècie està catalogada per la UICN com a de preocupació menor, la població mediterrània està catalogada com a vulnerable des del 2009. La captura accidental i les molèsties involuntàries causades per les embarcacions són les principals amenaces.

Cap d’olla gris, Dofí de Risso – Grampus griseus

Foto Juan Soler

Aquesta és una espècie gregària que forma petits grups estables. Realitza immersions per a la recerca de preses amb una durada mitjana de 4-5 minuts. Es troba a tots els mars temperats i càlids del món i prefereix les aigües oceàniques. També és possible observar-lo a les proximitats dels canons submarins. Generalment és actiu a la superfície, on els individus immadurs poden realitzar salts, mentre que els individus de més edat fan salts mitjans. Realitza sortides a observar amb freqüència, durant les que treu el cap i la part més anterior del cos fora de l’aigua. Rarament surfeja les onades o segueix a les embarcacions. Es tracta d’una espècie poc freqüent. S’alimenten gairebé exclusivament de cefalòpodes.

L’espècie està catalogada per la UICN com de preocupació menor. Hi ha diverses amenaces que afecten a l’espècie en el Mediterrani; la contaminació acústica, la contaminació ambiental i la captura accidental en arts de pesca. L’activitat pesquera que li causa una major mortalitat són les xarxes de deriva.

Cap d’olla negre, Balena pilot, Cap d’olla comú – Globicephala melas

Es tracta d’una espècie d’aigües fredes present a l’Atlàntic nord i a les regions meridionals de l’Atlàntic, l’Índic i el Pacífic. Els caps d’olla negres són cetacis típicament oceànics. La població de la Mediterrània sembla resident. Els mascles poden arribar a viure entre 35 i 45 anys, mentre que les femelles arribarien fins als 60 anys d’edat. S’alimenta principalment de cefalòpodes. Forma petits grups familiars estables que inclouen entre 2 i 4 generacions de mascles i femelles. És força comú trobar-se’ls immòbils en superfície. Normalment realitza vàries immersions curtes abans de desaparèixer en una immersió més llarga d’uns pocs minuts. Quan s’alimenta, les immersions poden arribar a durar fins a 10 minuts.

Vell marí- Monachus monachus

© MoM a IUCN red list

La foca mediterrània o vell marí és l’únic fòcid que es troba de forma resident a la Mediterrània. Tanmateix, l’espècie ha desaparegut de la major part de la seva àrea de distribució original i actualment només és present de forma permanent al mar Egeu dins la Mediterrània i a Madeira i a un petit sector de Mauritània, a l’Atlàntic. El vell marí viu en grup, i les seves capacitats d’immersió són molt limitades, només de 7 o 8 minuts i fins a 70 metres de fondària. S’alimenta de peixos i pops, cercant a vegades l’aliment entre les xarxes de pesca. En l’actualitat, l’espècie està catalogada per la UICN com a críticament amenaçada, amb una població d’uns pocs centenars d’exemplars. Les principals amenaces per l’espècie són la captura accidental en arts de pesca, la urbanització massiva del litoral i el tràfic marítim. La major part d’albiraments de vells marins en aigües de Catalunya als últims anys són confusions amb altres espècies. En canvi, a les Illes Balears sí que hi ha albiraments recents confirmats.